Una visió sociolingüística actual

 https://www.elnacional.cat/ca/cultura/enric-goma-el-catala-hauria-necessari-guanyar-se-vida_591279_102.html, El Nacional, març de 2021

Enric Gomà: “El català hauria de ser necessari per guanyar-se la vida”

L’escriptor, guionista i divulgador lingüístic Enric Gomà, ha escrit un manifest amb tocs humorístics a favor del català viu i creatiu. Gomà ha presentat el llibre El català tranquil (Pòrtic) als subscriptors d’ElNacional de manera exclusiva per Zoom. Els socis han preguntat per l’evolució i el futur del nostre idioma. També ha argumentat perquè proposa l’acceptació de paraules com “candau”, “peta” o l’expressió “bon vespre”.

Fa mesos va escriure El castellà, la llengua del costat, tenen relació?
Sí que estan relacionats, però hi arribo per vies diferents. El castellà la llengua del costat el vaig escriure perquè tenia al cap la relació que hem tingut amb el castellà els darrers 600 anys. Conec estrangers que no viuen aquí però venen sovint i que saben català, però no saben castellà. Penso que els catalans, fa cent o dos-cents anys, érem així. Quan sentíem el perro està enfermo no ho enteníem perquè era una altra llengua. Aquesta idea que si entens una, entens l’altre i que són pràcticament iguals és una bajanada, perquè no és cert.

I el Català tranquil en quina idea s’insereix?
 Que els catalans hem d’estar molt orgullosos de la nostra llengua social i espontània, és a dir, de la que vam conèixer dels nostres pares, oncles i avis i que parlem amb els nostres germans, amics i veïns. Aquesta és la nostra llengua i té una gran utilitat. El català no és exclusivament l’estàndard normativitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que ha fet una gran tasca en els últims cent anys i ha contribuït perquè sigui una llengua de cultura, d’administració, d’ensenyament i d’instàncies. Al costat d’això, el català és una llengua col·loquial perquè ens arriba a través de l’amor, l’amistat, la convivència, l’entreteniment, l’engany, l’estafa i el colze a colze. És una llengua que té un vessant popular molt important. El català té mil anys i li han passat moltes coses. No només tenen importància els últims cent anys normativitzats, sinó que els altres nou-cents, sense normativa però amb unes vies i paràmetres concrets, també tenen importància i pes.

El català d’avui en dia és el del segle XVI?
Sí, el que més arriba en l’actualitat és el dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX que ha anat mutant, deformant, canviant i ha rebut influencies. Soc partidari de veure el català com un conjunt, de fer-lo més proper a la vida dels ciutadans en la mesura del possible i d’obrir la porta a formes que coexisteixen.

Ens pots posar un exemple?
Mig país diu xarrup i mig diu sorbet, sorbet és normatiu i xarrup, no. Xarrup va néixer per una equivocació dels restaurants als anys vuitanta, i avui dia, uns diuen xarrup i altres, sorbet. Jo em plantejo si podrien conviure aquestes dues paraules igual que ho fan cercar i buscar. Crec que sí. De casos com aquest n’hi ha molts! El diccionari normatiu té 70.000 entrades i el descriptiu en té 110.000. Són 40.000 de diferència. Es diu que un home de cultura mitjana sap unes dues o tres mil paraules. Aquestes 40.000 paraules que ens queden fora de la norma hauríem de mirar-nos-les amb interès, proximitat i simpatia.

Si deixem evolucionar el català, el castellà acabarà influint massa i això genera por.
No s’ha d’obrir la porta als calcs del castellà, ara bé, s’ha d’apostar per l’evolució. Les frases fetes normatives són un reflex del català dels anys vint i trenta, quan Fabra va fer el seu diccionari. Hi ha un dèficit molt gran de català col·loquial, actual i contemporani. No em refereixo a la típica paraula de moda que té un parell d'anys i després desapareix, sinó que parlo d’expressions que tenen cinquanta anys i que estan fora de la normativa. Per això estic a favor de l’evolució. Hem de veure cap a on evoluciona el català intentant fugir de la paparra que tenim del castellà que ens empeny a fer calcs constants.

Això ho explica al llibre Control de plagues que va escriure el 2018.
 En aquest llibre analitzo noranta-dues paraules que hem substituït per culpa de la influència del castellà. Ara bé, no hem de fossilitzar la llengua, sinó que hem de fer que evolucioni. A més a més, el català té molta riquesa expressiva i aquesta idea que en català no hi ha creació lèxica és mentida. Molta ve del castellà, és cert, però el català també té creació lèxica. Tenim paraules i expressions que ens descriuen i ens defineixen, que han sorgit de dins de la nostra societat.

Per exemple?
La famosa paraula lot que serveix per fer llum quan hi ha foscor. La paraula lot va néixer a una fàbrica de Manlleu als anys vint i, fins fa uns mesos, l’IEC no l’ha acceptat. Va néixer de dins de la nostra societat com tantes altres. Per exemple, l’expressió al·lucinar mandonguilles es diu des dels anys seixanta. No sé quin és l’origen, tinc la teoria que ve d’al·lucinar mandarines, que es deia als anys seixanta i va derivar en mandonguilles. És una frase feta nostra.

El DIEC ho pot acollir tot?
No, és el que diuen els lingüistes i tenen tota la raó. Ara bé, si no hi són, aquestes paraules i expressions no estaran mai en un doblatge de pel·lícula, a la televisió, a la ràdio o als llibres i aquestes paraules desapareixeran. Les paraules viuen perquè tenen vida pública i no només perquè les diem al menjador de casa. Jo faig televisió i, una vegada, vaig escriure en un rètol la paraula nosa i un amic meu em va dir que no l’havia vist mai escrita. Quina particularitat té si és una paraula nostra sense cap misteri?

Vols salvar les paraules?
Jo no vull salvar-les per salvar-les. Vull salvar l’expressivitat que és cultura, convivència, diversió, entreteniment, emocions... tot això és la llengua. És normal que la gent de vint i de cinquanta anys no parlin igual: hem tingut vivències diferents, hem vist diferents pel·lícules i les colles d’amics tenen tics lingüístics diferents. No passa res!

Amb els joves tothom es desespera...
Perquè parlen malament, diuen, però d’aquí a vint anys no parlaran igual. La seva llengua mutarà i s’enriquirà per altes bandes. Per exemple, com jo parlava amb 17 anys no té res a veure a com parlo jo ara. D’adolescent no podia dir una frase feta com ser un tanoca perquè em semblava de vells. Ara agafo al meu fill li dic i li dic tanoca. La llengua s’enriqueix al llarg de la vida. No parlarem com els nostres pares ni avis, però tenim camp per córrer amb els joves, segur.

Les paraules i expressions de les quals parles al llibre com ara cumbaià, flipar -que el DIEC la defineix com drogar-se-, o una capsa de mistos de tota la vida en lloc de llumins, les vas anar trobant a mesura que escrivies o ja les tenies apuntades?
Des del 1988 m’apunto i estudio les paraules i expressions que es diuen espontàniament al meu voltant. Consulto per què es diuen, on van néixer, la vitalitat que poden tenir, etc. A aquest arxiu tinc apuntades 9.500 entrades en uns documents connectats entre ells que em serveixen per fer cerques. Sé perfectament una paraula qui la va dir, on, quan la vaig sentir, tinc l’estudi i l’exemple. Tot això m’ha servit per fer el llibre. A més, també llegeixo diccionaris de la A a la Z i vaig apuntant notes amb paper i llapis i les passo a net. N’he llegit catorze, ja.

Què n’opines del bilingüisme?
El bilingüisme conté una petita trampa: mentre uns són bilingües, els altres no ho són. Això és un benefici pel castellà i un perjudici pel català. El castellà l’entén tothom i el català, no. Això ho veiem a les botigues, on l’atenció al públic fa uns deu anys que s’ha convertit en castellà com a idioma inicial. Entro a un lloc, em pregunten “¿Qué desea?”, jo responc en català i canvien a català directament perquè l’entenen i el parlen perfectament. S’ha instal·lat la idea de què la llengua societària és el castellà. Això és molt negatiu pel català. No tornarem a tenir persones catalanoparlants que no sàpiguen castellà excepte casos singulars com estrangers o estudiosos. És difícil que tinguem persones que no sàpiguen castellà. Ara bé, una cosa és saber-lo i l’altre és sentir-lo com a llengua pròpia o familiar. Sóc partidari de què els catalans en la mesura del possible, hem de tenir clar quina és la llegua pròpia i quina és l’apresa.

Per què hem de distingir-les?
Amb la llengua apresa hi tens una relació de gratitud, interès i ganes de llegir i conversar-hi, però has de tenir clar amb quina llengua tens més riquesa. Quan parlo amb escriptors joves de guió i literatura escrita els dic que han de triar amb quina volen profunditzar, estudiar i ser expressius. Els escriptors bilingües que conec no escriuen bé ni en català ni en castellà.

El bilingüisme desplaça una llengua?
Segur. Tal com està, actualment, tendeix a fer desaparèixer la llengua que no és compartida amb tot el territori i implanta la llengua que és comuna. Si estem preocupats amb l’ús i el futur del català, només fa falta aplicar un secret: el català hauria de ser necessari per guanyar-se la vida. És el punt clau de tota llengua en totes les societats. Sona a objectiu difícil, però no ho és tant. Hi ha molts camps en què hauria de ser necessària, com l’atenció al públic, l’administració, o l’ensenyament. Hem d’aconseguir que empresaris de PIMES i de grans empreses siguin conscients que aquest requisit és fonamental. Una via de supervivència clau per al català és el món laboral.

En vint anys hem passat del 50% de catalanoparlants als 36% segons les enquestes...
Quan estàvem 50-50 estàvem tranquils perquè pensàvem que el català guanyaria terreny als anys vuitanta. De sobte, ens trobem que l’any 2021 som només el 36% de llengua freqüent habitual, que sovint coincideix amb la llengua materna perquè els nostres pares ens van parlar en català. Però han vingut un milió i mig d’immigrants, era impossible que no baixéssim! Si en venen un milió i mig més, baixarem al 26%! Quina és la nostra esperança? Que la segona generació l’aprengui i se’l faci seu. 

Article corregit. L'original tenia faltes!